Actualidad

Com cada 16 de febrer −i en un any especialment dur−, les Metzineres vam sortir al carrer per commemorar la mort de la Tatiana i de la resta de companyes que ja no hi són. Aquelles que es van haver d’enfrontar a un sistema que invisibilitza, exclou i criminalitza les donxs que usen substàncies sobrevivint a situacions de violència.

Entre torxes i màscares, vam iniciar el recorregut de la marxa al carrer de la Lluna del Raval, seu del local de Metzineres. A les pancartes, sostingudes per amigues i companyes, es podien llegir dues frases: “La raó per la qual avui som una” i “Si ens callen a una, cridem totes”. Consignes contra el silenci i l’abandonament institucional, així com un recordatori dels valors que caracteritzen aquesta comunitat.

Una autodefensa feminista que inclogui a totxs

La primera parada va ser a l’antic local de Metzineres, on es va llegir un manifest en el qual es recordaven els inicis d’aquest camí: “Ens van donar una casa per construir-la juntes (...) un espai nostre, per a dones, trans i no binàries”. Al text, escrit per les participants autoorganitzades a la Xarxa de Donxs que Usen Drogues −organització precursora de Metzineres−, també es va fer referència a tot allò après des d’aleshores: “Vam aprendre la paraula ‘estigma’, tot i que carregàvem amb ell sense saber el que significava (...) està clar que no tenim un lloc privilegiat a la societat, però no som víctimes: som expertes en sobreviure”. Les presents, emocionades, escoltàvem un ‘fado’ cantat per una companya, mentre unes altres penjaven una sabata de taló amb una espelma a la pared.

Més endavant, a la porta d’un pis de consum, es va assenyalar que els únics espais que tenen moltes vegades les donxs són precisament espais no segurs, on pateixen agressions i vulneracions de drets de tot tipus. “Per això, necessitem una autodefensa feminista que ens inclogui a totes, també a les que normalment quedem fora. O ens organitzem, o ningú ens defensa”, recordava la directora de Metzineres, Aura Roig. Així mateix, la germana d’una de les companyes també va dir unes paraules: “Ningú no es mereix això. Ella tampoc no s’ho mereixia. Parlo en nom de tota la meva família: us estimem a totes les que éreu amb ella quan no estava amb nosaltres”.

Sota el lema #SouLlavor, perquè hi ha la certesa que aquelles que ens han deixat ens fan més fortes, la marxa va continuar fins a la Plaça del Pes de la Palla. Allà es va fer la tercera parada, en honor a una altra de les companyes que avui ens falten. En aquest cas, una de les seves amigues va dedicar-li una cançó de rap, mentre unes altres penjaven a la paret imatges d’un taller de fotografia organitzat per Metzineres al qual va assistir la companya.

Un secret a crits

L’últim punt del recorregut va ser la Basílica de Sant Josep Oriol, on van trobar la Tatiana. “Amb la Tatiana va fallar tot. Estava a l’espera de rebre tractament i tenia moltes ganes de seguir cuidant de la seva criatura. Però el suport, com sempre, va arribar tard. El sistema hauria d’haver pogut respondre a les seves necessitats a temps. Nosaltres vam denunciar la situació de violència que ella vivia. Mai s’ha resolt el que va passar, i no hi ha hagut transparència, però és un secret a crits”, van expressar les companyes, amb ràbia i emoció a parts iguals.

Ràbia, perquè sabem que són morts que podien i haurien d’haver-se evitat, a les quals han contribuït les polítiques prohibicionistes promulgades per les institucions, així com el sistema cisheteropatriarcal que ens destina a la precarietat a tots els nivells i ens ubica en els marges. Emoció perquè estem juntes. Perquè ens acompanyem i seguim aquí, combatives, fent soroll, exposant públicament el nostre dol i fent-nos caliu.

Les Metzineres vam penjar les màscares i l’última sabata de taló, en record de la Tatiana. Finalment, vam enunciar les nostres demandes: “Volem manifestar la necessitat d’establir lleis i estratègies legals no discriminatòries que busquin la inclusió, el respecte i la defensa per la vida, deixant enrere el càstig i la lluita contra les donxs que utilitzem drogues (...) demanem que es reconeguin els nostres drets: l’accés al mercat laboral i a l’habitatge, l’acompanyament en la maternitat i una atenció sanitària de qualitat”.

Texo: Judit Vela
Fotografía: Andre Gaetano